Titelles per Sagarmatha

L'Everest, Sagarmatha pels nepalesos, és la muntanya més alta del món. Per mi és el lloc del món més proper al cel. Pels nepalesos deu ser alguna cosa semblant, ja que Sagarmatha es tradueix com a cap o front del cel.

Estem a principis de maig de 2007, no recordo el dia. He decidit fer el trekking del Solo-Khumbu, i després de 15 dies a Katmandú, agafo un avió de Yeti Airlines per viatjar a Lukla.

El vol és peculiar, l'espai és petit. Devem ser uns 12 turistes, més 2 tripulants i 1 hostessa que ens rep amb caramels, i boletes de cotó fluix pel soroll dels motors!!! Plou.

Durant el vol l'avioneta es mou, els turistes ens mirem acollonits i l'hostessa somriu. Arribats a Lukla baixo de l'aparell i me'n adono que l'aeroport és una curta pista d'aterratge, entre muntanyes. Bravo pels pilots.

Cap cotxe, cap moto, cap bicicleta. Més amunt trobaré Yaks i algun cavall. No tinc clara la ruta, no porto mapa i viatjo sola amb la motxilla. Esmorzo a un lodge amb alguns turistes, i emprenc el camí. Travesso el poble, l'entorn és verd, hi ha cases, flors i gent. Creu-ho el primer pont.

És estret i llarg. Miro a baix, l'alçada és suportable. Més endavant trobaré EL pont.

Continuo caminant. Fa estona que no hi ha cases, ni gent. Remonto un riu preciós entre còdols cada vegada més grans. Passen les hores i baixa el riu. Passen les hores, no veig el riu i de sobte hi ha EL PONT. El creu-ho i entro com per art de màgia en un bosc on hi ha un estret corriol que s'enfila. Cada vegada puja més, vaig lenta, molt lenta. Els sherpes em miren, somriuen i em diuen good, slow. En silenci arribo a Namche Bazar destrossada. Allí em trobo amb l'amic holandès de Katmandú que em confirma que sóc una brava. He fet en un dia una etapa que es fa en 2. -Ja deia jo!, penso. He passat de 2.400m a 3.500m en unes 8 hores.

A Namche m'hi quedo 2 dies. Compro un mapa i faig petites excursions amb l'holandès.

El 3r dia sortim direcció Tengboché. El camí és llarg i l'últim tram és pujada. Creuem l'entrada i quan baixem de la carena Tengbocé apareix davant nostre. Hi ha 4 o 5 lodges i un gran monestir que visitaré de tornada. Ara estic cansada, vull sopar i dormir.

Veig sortir el sol d'entre les muntanyes i me'n adono que una d'elles és Sagarmatha. És la primera vegada que la reconec i m'emociono.

Em despedeixo de l'holandés i enfilo de nou el camí. De Tengboche arribo a Pangboche, i de Pangboche vaig cap a Dingboche. Che che che

Retrobo l'holandès. L'entorn de Dingboche és àrid, som a 4200 metres d'alçada. Faig un vol i trobo una clau. Sempre m'ha agradat trobar-me claus quan camino. Fem nit i la clau m'obre la porta d'un somni.

Al matí enfilem camí Lobuché, però a mitja ruta l'holandès es troba malament i fem nit a Dhukla. Dhukla és una casa, un Lodge i l'imponent Amadablan de sostre.

Les muntanyes parlen. És un sò sec, profund i salvatge. Escolto amb la boca i els ulls oberts i amb els dies em faig hàbil cercant d'on ve. És espectacular.

L'holandès es recupera i enfilem muntanya amunt per separat. A la carena hi trobo un cementiri. Quanta pau, quant silenci, descanso una estona.

Passada l'estona em poso la motxilla per coincidir amb un grup de sherpes que també pugen. Els sherpes, gran cultura.

A Lobuche hi ha poca gent. Entro a un lodge, faig un tè i espero a l'holandès que arriba tranquil al cap d'una estona. Fem nit, al matí la llum i l'entorn em deixen muda. Esmorzem 3 vegades mentre el passa gent desfila davant nostre. Som dels primers en llevar-nos, som dels últims en sortir. El trekking del Solu-Khumbu es pot fer en una setmana, de fet és el temps que dedica la majoria de turistes. Jo hi vaig ser 19 dies, tenia temps i diners i els vaig invertir en una estada orgànica.

Després del tercer tè ens posem en marxa. La propera parada és Gorak Shep, el primer camp base de l'expedició que Hillary i Tenzing van fer a l'Everest l'any 1953, a 5.100 metres d'alçada.

Em sento profundament agraïda. No sóc una muntanyera gaire experimentada, així que constato que la confiança i la determinació et poden fer arribar allà on vols.

On abans hi havia una glacera, ara hi ha un llac de sorra blanca. El canvi climàtic, penso. Gorak Shep m'enamora, m'atrapa. És un desert entre muntanyes. Descanso, al matí vull visitar l'actual primer camp base de l'Everest i em trobo....

.............. un paisatge raríssim, entre la fi del món i la lluna de dia en un còmic de Tintín. Entre les tendes, que de nit es mouen, hi ha banderes d'arreu del món. Hi ha una biblioteca, internet, i varies bakeries. Entro en una i demano un apple-pie amb hot chocolate. És una mica surrealista.

Torno a Gorak, descanso i em preparo per l'etapa del dia següent: pujar a Kalapattar i oferir els meus titelles a Sagarmatha.

Dono les gràcies, ho he aconseguit. Sóc a Kalapattar, a 5545 metres d'alçada, el lloc més alt de la Terra on he estat, i faig titelles per Sagarmatha.